D'EXTRAESCOLAR, POPURRI

Quan era més jove i encara tenia els genolls sans, jugava a futbol sala. El dia del segon POPURRI, vaig sortir al balcó i l’equip del Ferran Casablancas estava jugant sota el Sol del migdia. Trobo que hi ha moltes similituds entre organitzar POPURRI i jugar aquests partits, quan havies d’esperar neguitós que passés el matí perquè arribés el gran moment. Dinar d’hora, molt abans del que acostumem a dinar aquí, a la nostra terra, els caps de setmana. No poder dormir la becaina, la meva preuada becaina. Quan fèiem futbol, bàsquet o voleibol, el primer que fèiem en arribar a la convocatòria era escalfar. L’escalfament és ara pujar i baixar les escales de casa de la Irene amb els altaveus, les capses, les cadires. I intentem ficar-ho tot en dos cotxes i al final, després d’algunes partides de tetris, tot hi cap, però per la pròxima millor si en portem tres. I cada cop que hi penso, em sorprèn la quantitat de trastos que tenim i que ara mateix conformen POPURRI, i és que no sé d’on hem tret els llums, les dues Technics o les deu, quinze o vint cadires que portem perquè la gent estigui apretada però còmoda. Tenim molts trastos, tants trastos que un dia perdrem el cap en alguna de les capses i potser mai més el trobem. Tenim molts trastos, molts molts trastos, tants tants trastos que quan el Miquel, el lloro del quinto, arriba a la flori i comencem a parlar, ens adonem que no tenim bombo per treure les boles del quinto. Ell no té bombo i nosaltres no tenim bombo.

Hem organitzat un quinto fil per randa: tenim els cartrons amb el logo de POPURRI; tenim llapis i gomes per poder reutilitzar els cartrons entre partides; tenim tota una sèrie de regals absurds, des d’una llauna de favada fins a un llibre de la Hannah Montana. Però el Miquel no té bombo i nosaltres tampoc. Tornant a les extraescolars, suposo que és com arribar al partit amb moltes ganes de jugar i trobar que cap ni un dels participants ha portat la pilota. Per sort, la mare de la Blanca té un bombo a casa i el porta juntament amb el pa de pessic de poma. El Ramon ens diu que això passa en tots llocs, que tot és una mica caos, que sempre hi ha inconvenients, tot i que la gent no se n’assabenta i tot acaba sortint bé. Jo em crec al Ramon, ell controla del show business.

Un cop arriba el bombo, el Miquel i l’Alba, transformats en el lloro Mix i la cotorra Paloma, seuen als seus respectius llocs, i el Roger i jo comencem a repartir cartrons i llapis amb l’enrenou de la gent que puja i comença a seure. Cinquanta cèntims la partida, cinquanta cèntims que van per una bona causa, per la causa de POPURRI. I no tenim tiquets ni un mètode per cobrar ben definit, però la gent és legal i segur que no ens enganya, perquè a POPURRI tots som família. I tot comença i el Mix, emmascarat amb un passamuntanyes vermell, s’arranca a parlar. I la cotorra Paloma ensenya els regals i el públic riu i comença a marcar els números que van sortint.

La meva mare es queixa perquè els números no estan ordenats, i potser és veritat. No soc cap professional del quinto i vam imprimir el primer arxiu que vam trobar a internet, això sí, amb el logo de POPURRI al mig, ben bonic, uns cartrons que fan goig. Mama, si estan desordenats, busca una mica millor. I surten les primeres guanyadores i sembla que hi ha tongo perquè la Catta guanya una o dues o tres vegades. I el Mix té un to de lloro característic i especial i a nosaltres ens fa molta gràcia, i qui sap si en un temps el quinto de POPURRI es celebra a l’hotel Urpí i és multitudinari i el lloro Mix i la cotorra Paloma es converteixen en estrelles intergeneracionals, i una senyora de la tercera edat guanya un calendari de mullets sense saber molt bé on s’ha ficat.

Quan era més jove, l’any 2022, va tancar la botiga de sota de casa meva on havíem comprat el pa tota la vida. Era una botiga d’ultramarins on també hi havia una carnisseria. Amb la meva família, a aquesta botiga li dèiem El Joaquín. Igual que al bar de sota de casa li dèiem El Beni i, malauradament, ara li diem El Alberto, que és el nom del seu fill. Els noms dels propietaris acabaven per ser els noms dels mateixos establiments per nosaltres. I el Joaquín, sempre que baixava, em deia hijo. I el Joaquín, quan me’l trobo pel carrer, encara em diu hijo. L’any 2023, va tancar la botiga Recicla’m del carrer Gràcia. I això me’n va fer molta, molta molta pena. Moltíssima pena. Aquella botiga era un petit resguard per mi, una llibreria oberta al carrer, amb un home que, malgrat que no em deia hijo perquè no em coneixia tant, sempre tenia paraules agradables per mi. Actualment, l’any 2026, moltes altres botigues i negocis segueixen tancant. Per sort, l’any 2025 neix Patrimoni Gràfic Sabadell (PGS). I gràcies a ells, el Condis que ha substituït a El Joaquín perdurarà a la memòria de les futures generacions, ja que es dediquen a preservar el patrimoni gràfic de la ciutat, els cartells que tant defineixen els carrers que habitem, tal com expliquen aquesta tarda a POPURRI. I és que aquest Condis, aquests supermercats 24 hores, també són negocis locals, ens diu l’equip de PGS. I aquests cartells també són patrimoni, i potser pel xaval del meu barri que baixa cada dia a comprar el pa al Condis, el Condis no és el Condis sinó El Ali, i en uns anys li farà molta il·lusió trobar-se aquest rètol a l’Instagram de PGS, o idealment, tal com ells mateixos proposen, en una exposició de rètols de la ciutat, on poder conservar i exposar tots els que rescaten.

La massificació i la gentrificació de les nostres ciutats i dels nostres barris estan a l’ordre del dia. PGS no vol que on hi havia un negoci de barri acabi havent-hi un Locker in the city, i jo tampoc. I estic segur que tu, que estàs llegint això, tampoc ho vols. Potser, però, hi ha persones amb interessos econòmics darrere que sí que ho volen. Persones sense cap mena d’interès social ni cultural, persones a qui no els importa suprimir la història local dels nostres barris. Per això la divulgació i la labor que fa PGS és molt important i té un context de resistència. I avui Patrimoni Gràfic Sabadell, a POPURRI, ens ajuda a ser una mica més conscients de tot allò que ens envolta a la nostra ciutat i que veiem però no mirem pel ritme de vida en què vivim. I és que com diu un membre del col·lectiu Paco Graco de Madrid en un vídeo que PGS ens reprodueix, tot aquest patrimoni està parlant del passat. Tanmateix, tot aquest patrimoni també està parlant del futur. Tot aquest patrimoni és la ciutat que podríem tenir ara mateix. I cal controlar la transformació que la ciutat pateix perquè el patrimoni gràfic pugui seguir viu, als carrers.

Igual que el col·lectiu Paco Graco, el nostre company Alex Alcolea, a.k.a Alco, també és madrileny de naixement, però ell és sabadellenc de cor. Ha vingut a parlar de la identitat gràfica de POPURRI. I és que ell sol ha aconseguit que POPURRI sigui POPURRI i que tothom que veu els seus dissenys ens digui que estan guapíssims. Tal com ens fa veure l’Alco, el mateix logo està inspirat en el treball de PGS, i consta de tipografies de diferents rètols de Sabadell. No té ni cap ni peus el talent que té, i tenim molta sort que formi part de l’equip. No sé què seria del projecte sense el logo, els ornaments, sense les publicacions d’Instagram mimades al detall, sense els cartells de cada sessió que vessen originalitat. No sé què seria del projecte, però no seria POPURRI. Seria una cosa molt diferent. L’Alco es mereix un museu per ell sol. L’Alco i tot el que fa també és patrimoni. Malgrat que encara només són dos, jo guardo els cartells de POPURRI amb cura a casa, perquè estic segur que si tot segueix així, tots aquests cartells podran guanyar-se un lloc a qualsevol exposició d’art contemporani en un futur pròxim.

Quan era més jove i començàvem a anar a Razmatazz, demanàvem cançons al DJ. Volíem escoltar una cançó en concret i sumir-nos en un moment d’eufòria grupal que tots i totes esperàvem durant la nit. Al llarg dels anys, he après que la relació entre el públic i el DJ és molt diferent de com la concebíem llavors. Avui a POPURRI tenim la sort de poder escoltar la música que punxa el Roberto, a.k.a Sad Falafel. I en aquest cas més que mai, punxa és la paraula, i és que literalment punxa la música; els seus vinils.

El Roberto té una col·lecció de dos mil vinils si no més. I ara, anys després, la qüestió sembla evident: no hi ha res més disfrutón que poder escoltar la música que ell mateix ha escollit. Perquè ell es dedica a això, perquè ell té un coneixement amplíssim sobre la música hip-hop, perquè és un plaer assistir a la selecció d’una persona que té bon gust i que l’ha cultivat al llarg de la seva vida. Una sessió musical com un lloc a l’espai i al temps on poder gaudir de nova música, on conèixer nous sons, on experimentar sensacions, i no com una repetició d’allò que ja coneixem. I mentre el Roberto punxa, l’Iker posa de manifest les seves arrels de b-boy i ens dona una petita masterclass de com ballar hip-hop. Hi ha qui comença replicant-ho fins que, al ritme del boom bap, comença a fer breakdance a terra i es queda tot sol, amb tothom bocabadat al seu voltant. I la sessió acaba i el Roberto dona les gràcies al públic entre aplaudiments. I abans de marxar, el Roberto saluda a tots i cada un dels integrants de POPURRI que estem a la flori. I a mi i a tothom, el Roberto ens ha caigut genial. Per molts més Robertos a POPURRI.