LLUM I OMBRA

Quan el quart POPURRI està a punt de començar, l’Alba, la Blanca i jo estem passejant per Amsterdam, i per res del món volem perdre’ns l’esdeveniment. Hem donat molts tombs per la ciutat preguntant a mil i un locals del tot diferents. Podria ser que algun garito holandès reproduís el POPURRI en directe? Pensareu que això és totalment impossible, igual que nosaltres també ho pensàvem, fins que hem trobat el fanal. Després de moltes voltes, hem segut a un canal per descansar les cames, i de sobte, ho hem vist: un adhesiu de POPURRI enganxat al fanal que teníem darrere. Al costat, una porta decorada amb flors de tots els colors haguts i per haver ens invita a passar dins d’un local que sembla molt petit. Dins, més flors encara, però ni una sola ànima. Ens donen la benvinguda tres butaques i una pantalla de cinema. Potser algun follet dels Jocs Florals va caure per equivocació a Amsterdam i ens ha preparat aquest racó a la ciutat per tal que puguem gaudir del POPURRI des de la distància.

La pantalla té un comandament i diferents canals. Al primer canal, veiem com el Roger va i torna a casa més d’un cop després de deixar-se els llums i el pastís. Al segon canal, veiem com l’Iker dona la benvinguda als grups i com comencen a transformar la floristeria en un escenari rocambolesc. El tercer canal és un primer pla de la Irene, que somriu nerviosa a tothom i no para quieta enlloc. En el quart canal, ens trobem en un POV d’un endoll, i veiem com el Ramon remena tots els cables i ens acaba endollant a un dels milers de punts de llum amb els que està treballant.

Un cop l’espai es va omplint, ens quedem amb el cinquè canal, que ens ofereix un plànol general de la floristeria. Tot està ja en marxa; la gent té el berenar a les mans i al fons es poden veure els membres del grup Lucero Del Alba preparats per tocar. I quan comencen, sentim una espècie de terratrèmol per tota la sala. Tan fort és el volum de la música que ens arriba directament com un retronar des de la floristeria fins al petit local d’Amsterdam, com una arma sònica que recorre mitja Europa per arribar fins a nosaltres. Evidentment, apaguem el volum de la pantalla i gaudim de la música en directe des del nostre racó. Lucero Del Alba sona rodó, sona fort i contundent, però diàfan com una bombolla de sabó travessada per raigs de Sol. Aquesta bombolla diàfana ben bé podria ser la mateixa floristeria, i el contrast amb les bandes, que tradicionalment associaríem amb la nit, la festa i la desinhibició, és justament el punt central d’aquest POPURRI. Després de Lucero Del Alba , els veterans Resurgidos ens despisten amb una introducció de música clàssica. No dura gaire, però la suavitat i, més d’hora que tard, el retronar de les notes torna a sacsejar totes les parets. Ens queda clar que els Resurgidos no només fan reels absurdament divertits, sinó que la seva moguda és formar escàndol i que és tot un gust escoltar-los i veure com gaudeixen de la seva pròpia música.

A mesura que el Sol va baixant i que les bandes acaben de donar-ho tot, l’ambient es va calmant i inicia el moment de les nostres dues fades: la Meri i la Irene, aquesta segona, encarnada com a Circa Forever, amb uns cabells blaus com l’oceà. Contrastos dins de contrastos: amb la música ambiental de la Irene i la veu delicada de la Meri, la floristeria torna a la seva identitat base, i des de les llunyanes butaques d’Amsterdam podem intuir la tranquil·litat arribant als cors de totes les assistents. La Meri ens explica el seu projecte i enuncia a l’inici una pregunta molt senzilla de plantejar i alhora molt complicada de resoldre: com es pot treballar com a artista? Nosaltres podem afirmar que la nostra convidada és clarament una gran artista. Però això no és suficient avui en dia, ja que a la societat capitalista en què vivim el treball travessa tots els àmbits de la vida i és el mitjà necessari per a poder sobreviure. Mitjançant subvencions i convocatòries, sempre amb càrrega burocràtica i desgast mental, les artistes poden viure del seu art. Però què passaria si un dia s’acaben aquestes convocatòries? La nostra artista encara seria una gran artista, però com ja hem dit, això no és suficient per poder subsistir.

A poc a poc, descobrim l’evolució de la Meri al llarg de la seva carrera artística i dels seus múltiples treballs de final de grau. Al projecte Las flores de este lago no huelen a nada, la natura esdevé artificial, però continua existint com un lloc on ens agradaria habitar. Lluny de conformar-se amb la creació digital d’un imaginari, la Meri va més enllà, i ens explica que té la necessitat de portar al món físic totes aquestes creacions, de ser ella mateixa qui les intervé, de treure de la pantalla tot allò que s’estima i de poder tocar i sentir l’objecte artístic, no només visualitzar-ho de forma virtual. I tot això em torna a portar a la idea del contrast d’aquesta sessió. Són més reals les flors que la Laia ven a la botiga que aquelles que la Meri ha creat? Són més naturals? Quines són les que ens apel·len més?

Pel seu últim projecte, Una llar en baixa resolució, la Meri va poder fer una residència a la Bisbal d’Empordà, fet també important i central per un projecte artístic que, sense un espai on ser pensat i dut a terme, no seria el mateix. En aquest cas, el camí del que és digital a l’objecte físic transforma la idea de llar, i s’inicia a partir de la generació d’un render fet per una intel·ligència artificial, materialitzant-se en peces de fang en un procés delicat, però que li permet replicar de forma fidedigna l’idea de partida del projecte. Arran d’aquesta explicació, la Meri incideix en la proximitat entre el fang i allò digital o tecnològic, que tot i que a priori semblen distanciats, potser no ho estan tant: “La nube, ¿qué coño es la nube?”, planteja. I efectivament, tal com ella mateixa explica, què és el núvol, què és la intel·ligència artificial, què són els mateixos ordinadors sinó, en essència, materials que surten del terra, als qui l’ésser humà ha atorgat una forma, tal com ella ha fet amb les seves llars de fang?

La Irene, introduint el seu DJ set, diu de l’art de la Meri que li transporta a un limbo entre la realitat i la fantasia, on la fragilitat i la sensibilitat tenen tot el protagonisme, i jo penso exactament el mateix. Des d’aquesta fantasia, el set de la Irene vol transportar-nos a un món eteri, un món on les fades, les sirenes i els follets existeixen i ens acompanyen. En les seves paraules, “ no podia representar el set com només una representació d’un món fantàstic o místic, sinó que quan vaig començar a simbolitzar aquest món imaginari no només ho vaig fer com una idea estètica i figurativa (...) sinó com quelcom més profund, pensant la fantasia, les fades, les sirenes (...) com un refugi per totes aquelles identitats per a qui la realitat no està de la seva banda, contra qui el món que les envolta és hostil i no les comprèn ni les accepta ni les abraça”. Escoltant això, em podria haver convertit en una llàgrima de metre vuitanta, una llàgrima d’orgull, una llàgrima d’admiració i d’emoció. Però, més que una llàgrima gegant, hem de parar l’oïda, hem de ser, tal com un dia vaig dir de la Irene, “una oreja gigante, una oreja gigante hecha de amor”, per tal de poder apreciar la sensibilitat, la fragilitat i el bon gust de la sessió que se’ns presenta, per tal de poder captar tots els sons i transportar-nos a aquesta dimensió fantàstica i protectora al ritme de la música.

Tot comença amb molta suavitat, i des de la sala de cinema d’Amsterdam, veiem com la floristeria es transforma de sobte en un bosc cristal·lí, en un bosc ple de les flors de Las flores de este lago no huelen a nada, on petites fades brillants acompanyen a les assistents aletejant, ballant suaument aquestes melodies tranquil·les i inspiradores. Una harmonia col·lectiva, relaxant i plàcida, on tothom conviu en pau. A mesura que ens anem endinsant en aquest bosc musical, les fades comencen a créixer, i en l’adolescència de la sessió comencem a escoltar sons més electrònics i més moguts. És que les fades no tenen dret a desinhibir-se? I tant que sí, i els aletejos suaus es converteixen en aletejos lleugers, i milers, milions de fades s’entrecreuen i dibuixen enlairades formes fantasioses entre elles seguint les melodies de les cançons, al més pur estil Windows Media Player dels nostres anys d’infància.

Malauradament, tot allò que comença està destinat a acabar. Així, les fades d’aquest nou bosc es van resguardant a les seves casetes fetes de fang damunt de flors transparents, mentre canten la nova melodia que ens comença a unir a totes: “PO-PO-PU-RRIIIIIII”.