UNS JOCS FLORALS MÀGICS
Fades i follets a la plaça Ricard Simó.
Vet aquí que en un poblet, poblàs, on ningú tenia nas, un bon dia aparegueren cartells per tota la ciutat. Ningú sabia res i tothom se’ls quedava mirant. Flors roses, un arbre verd i ataronjat. POPURRI i Mala Peça, Jocs Florals. Qui seran, aquest Popurri i aquesta Mala Peça, deien els ciutadans? Els més petits parlaven de follets i de fades que a la nit els havien penjat. Als cartells s’anunciaven premis pels més espavilats: poetes, narradores, dibuixants. La gent a poc a poc s’anava engrescant, i mentre escrivien les seves obres, esperaven amb ganes el dia assenyalat.
Era un bon diumenge, serè i solejat, quan a la plaça Ricard Simó, de sobte, del cel caigué una carpa. Una carpa i una taula, una carpa i dues taules, una carpa i una dues tres quatre i cinc taules. I les taules es van omplir de roses, de teteres i de llibres, de papers i de bolígrafs. I quan la gent hi va arribar, tot, tot tot tot, màgicament, estava muntat. I de sobte, les campanes sonaren a la ciutat. Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... Ning-nang... I amb l’última campanada, el Popurri i la Mala Peça es van materialitzar a la plaça i als voltants. I eren fades! I eren follets! És clar, ja ho havien dit els més petitets!
De mica en mica tot va començar i, tothom, bocabadat, veia com a una de les taules retoladors i llapis levitaven, i les paraules per tot arreu volaven. Els nens i les nenes van ser qui s’acostaren els primers, ja que, en el món màgic, són els més valents. I un d’ells escrivia FLOR i l’altre la recollia, i una d’elles escrivia NÚVOL i la paraula s’enlairava i s’enlairava i s’enganxava al cel. Així, tot s’omplí de paraules i la plaça semblava un llibre obert.
I què va passar amb els premis, us preguntareu?
El primer va ser el premi de poesia. Quan es va anunciar la guanyadora, per enlloc apareixia. Calíope...! Calíope...! Calíope...! La cridaven una fada i un follet. Però la Calíope devia estar dormint, o ves a saber què fent. Tot i així, en aquesta Sabadell màgica, també hi havia telepatia! De sobte, a casa seva, la Calíope va sentir el crit del Popurri, i bang! S’aparegué a la plaça caient del cel, sobre moltes paraules que suaument la recollien. I va llegir el seu poema i va ser molt bonic, i tots els assistents aplaudiren, clap-clap-clap.
La segona guanyadora va ser la Berta amb el seu microrrelat. Amb nervis i tendresa, va llegir l’història de dues noies que s’acabaven estimant, i a tothom va commoure, i durant una bona estona totes les paraules que ella havia enunciat es van quedar en l’aire, abraçadetes i flotant.
L’últim premi el va guanyar un jove molt ben plantat. Ell es va aparèixer quan el Popurri i la Mala Peça van arribar, i des d’aleshores, tots els presents sabien que seria un noi especial. I així va ser, amb els seus dibuixos ho va evidenciar, animà a la gent a sortir al carrer i a viure la màgia, a escapar del mòbil i de la negativitat que ens contagia. El follet que escriu aquest conte ja us ho pot dir, guardeu-vos el seu nom: Joel. Estic segur que en el futur molt ens farà gaudir.
I tal com tot va aparèixer, tot es va esfumar. En un tres i no res, follets i fades es van evaporar, però a la plaça es quedaren les paraules ressonant en tots els caps. I qui no ho vulgui creure, que ho vingui a veure l’any vinent, que això és tan veritat com que el conte s’ha acabat.
A continuació, presentem les tres millors obres de cada categoria dels primers Jocs Florals de Popurri.
Poesia
La Mar
La mar és
de mel i mató
de sang i fetge
que encadena
eriçons de terra i mar.
Eriçons que s'embolcallen
amb bombolles de pintura negra.
La foscor perpetua
balla alegrement
amb la mort.
La llum talla les ombres
dels teus pensaments
acaronant cada mirada
dels núvols.
Tinc un popurri al cor.
Al lloc més petit del cos
al lloc més petit del cos
s'hi acumula
el que ja hem deixat enrere
és primavera
i no només
broten les flors
també hi brota
una esquerda
camino pel bosc
amb les sabates mullades
fa olor de vida nova
i de camins
mai explorats
casa
ja no és casa
només una idea estranya
una cosa
que no et pertany
que no t'inclou
però a fora
tot és verd
ple de vida
i el meu cap
no és res més
que un popurri
d'anhels de vida
Agraïment
I un dia t'adones què
parles com ella, t'enfades com ella, cuines com ella
I gairabé sense notar-ho
t'assembles a la persona què més t'ha estimat
I et poses les seves sabates
què aquesta vegada no et queden grans
I ara entens les seves pors, els seus dubtes i el seu cansament
però per sobre de tot la seva lluita, la seva fortalesa, la seva cuirassa
I tot el què callava mentres cuidava de tu i dels teus
dels seus sacrificis perquè tu no notèssis les mancances
I penses què no li vas agrair prou tot el què va fer per tu
què poc li vas dir quan l'estimaves
I és quan et mires al mirall què veus què ella viu en tu
perquè una vegada vas estar dins el seu cos
I ella estarà dins teu tota la vida
formant part del dia a dia i present als nostres cors
I amb tot aquest popurri
treiem una clonclusió
I és què has estat, ets i seràs
la millor Mare del món
Gràcies per tot.
Prosa — Microrrelat
Ara ja ho sé
I ja em perdonareu per la poca discreció, però, no ha sigut alguna cosa que m'hagi caracteritzat al llarg de la meva vida. Jo ho sabia tot de tu, dilluns de pentinat a mig fer i torrades a la mà, sortint per la porta de casa pels volts de quarts de vuit del matí, dimarts de ioga vespertí i dimecres de teletreball. Algun divendres sopar amb amigues i neteja del pis cada dissabte al matí.
A vegades ballaves i jo intentava imaginar la música que et feia moure d'aquella manera, mai sabia endevinar si estaves actualitzada dels últims hits que s'escoltaven arreu o si et decantaves per les cançons que sonaven al cotxe dels teus pares quan erets petita. T'agradava sortir al balcó a prendre el sol, però, la jardineria no era el teu fort i ja havies canviat les plantes tres cops en l'últim any.
Sortir a estendre la roba en el moment en que tu també li feies una visita al teu balcó es convertia en un esport de risc, feia veure que era culpa de l'atzar i jo volia que tu ho pensessis així. D'aquesta manera, entre un popurri de samarretes i mitjons desaparellats començàvem l'emocionant joc de les mirades inadvertides; fins i tot queia algun "Bon Dia!"
Compartíem la vida, però, érem dues completes desconegudes, les estacions canviaven i, amb elles, l'angle amb el que entrava el sol al teu menjador. Et quedava bé la tardor.
Un dia al vespre, tornant a casa, vam coincidir, em vas dir si volia pujar.
Ara ja sé quina música escoltes.
I he deixat de mirar-te des del balcó.
Mi amiga de llorar
"Busco a mi amiga de llorar", deia la nena de tres anys cada vegada que es feia mal pel pati de l'escola i tenia ganes de plorar.
Llorar a mares. Ploramiques. Llàgrimes de cocodril.
"Has vist, Mireia? No puc plorar", em va dir ella quan el seu fill acabava de morir en un accident i a mi, escoltar això, em va fer tanta pena que vaig estar plorant durant set mesos seguits. I vaig plorar tant que, quan vaig parar, creia que mai més ho podria tornar a fer. Que se m'havien assecat les llàgrimes i els ulls...
Però em va passar de nou aquell dia que marxàvem de Càdiz i jo era tan feliç que plorava mentre conduïa perquè no volia partir d'aquella terra. I una altra ella també plorava al meu costat. I érem tan felices que dèiem que si ens moríssim ara no importaria, que si ara tinguéssim un accident no importaria perquè mira que felices som.
I que a vegades no vull plorar, que si començo no paro. Que cauran llàgrimes tan grans que inundaran el món, com en aquells dibuixos animats que veies de petita i t'agradaven perquè també ploraves molt.
Que les llàgrimes es queden atrapades i tapen els pulmons, els ronyons, el fetge i el cor.
Que fan un popurri per allà dins que ja només hi poden viure peixos a dins teu. Només petits peixos d'aquells que fan "tic-tic", petites mossegades per alimentar-se.
Tic-tic. Tic-tic.
Volar
Hoy es un día diferente, mis padres están nerviosos. Mis hermanos y yo no entendemos el motivo.
Hace calor, desde la altura de nuestra casa observo el popurri de tejados de Teherán con las montañas al fondo que tanto me gusta contemplar.
Ser la pequeña me hace diferente de mis hermanos, no participo de sus juegos. Sin embargo soy la mimada de mi padre, cuando pretenden quedarse con la mejor parte de la comida, reserva para mi los mejores bocados y me los ofrece con mimo.
Hace días que escuchamos ruidos muy fuertes y hasta tiembla el edificio, no sabemos qué pasa pero todos en el barrio están muy alterados.
Entonces todo pasa muy deprisa, mientras observo volar a un grupo de palomas ocurre lo impensable. He sentido un revuelo muy fuerte acompañado por los gritos de mis padres y de repente no hay nadie más conmigo, me encuentro sola y confundida.
Estoy aterrorizada, nunca he estado sola, apenas puedo moverme. Entonces escucho la voz lejana de mi padre que me grita que salte, que tengo que saltar ya.
El edificio es muy alto y solo quiero volver a mi mundo de hace dos minutos, pero la voz de mi padre es insistente, me dice que salte al vacío, que todo irá bien.
Entonces algo cambia en mi, una voluntad desconocida invade mi cuerpo, avanzo hasta el borde del edificio y me lanzo hacia delante.
Me precipito hacia abajo, el viento acariciándome la cara, es agradable. Siento la velocidad a la que se desliza mi cuerpo y como las alas me sustentan en el aire, giro la cabeza y veo cerca a mi padre, aleteo y gano altura.
Miro abajo y puedo ver el tejado del edificio en el que nací, uno más por encima del popurri de edificios de Teherán.
Algún día volveré y anidaré junto a otras golondrinas, tendré mi propia familia y enseñaré a mis hijos a volar.
Una mà de contes
Més enllà d'una pantalla
El joyero
Monster Problems
I per tancar, fem una menció especial a l'acròstic de la Montserrat Cepeda.
Propostes artistico-culturals Oci sostenible Pluralitat Underground Respecte a la diversitat Reflexió crítica Impuls al talent i la creativitat