AZUL: PSICODÈLIA MEDITERRÀNIA

Em desperto una mica tard i llegeixo la primera escaleta amb un ull mig tancat. Surto al balcó i veig que fa un dia esplèndid. Un dia de POPURRI. M’arriben les primeres fotos dels berenars que les companyes estan preparant; algunes no han pogut resistir a la temptació i sembla que el pastís de pastanaga arribarà esquerdat.

No li dic a ningú, però estic una mica nerviós. Són uns nervis incipients, uns nervis petits com un cargol relliscant per dins de la panxa. Són uns nervis bons, uns nervis de primer cop. Estic segur que tots ens sentim una mica així. Una primera comunió de nervis. Tot i això, dino molt i sense problema, perquè no he esmorzat. Avui no em tocarà becaina, perquè hem de ser-hi a la floristeria prou d’hora per preparar-ho tot. Però no importa; avui no és dia de becaina, és dia de POPURRI.

Ho agafo tot, o això espero. La safata dels plats bruts, el paper absorbent i el de WC, les acreditacions, el mapa de Sabadell en A1, el cartell del primer POPURRI i els adhesius que indiquen quins seients estan reservats. Aquests últims, potser no calien, perquè tots els seients estan reservats. Al primer POPURRI, tots els seients estan reservats. Potser no són molts, però 23 persones han decidit omplir un formulari per comunicar-nos que vindran al primer esdeveniment, que volen reservar un seient, que volen col·laborar amb un projecte que aposta per la cultura sense ànim de lucre a Sabadell. Potser no són molts, però per a nosaltres sí que ho són.

Em recullen en cotxe i ja som a la floristeria. Sorprenentment, fins i tot els que deien que arribarien tard, arriben puntuals. I tot es posa en marxa. La Laia ens dona la benvinguda, el Roger i el Ramon endollen i desendollen i enreden i desenreden cables, l'Alba comença a pelar i tallar la fruita del Rodal i, la Irene, amb uns nervis que cada cop semblen tenir menys d’incipients i més de bebè d’uns quants mesos, prepara les precioses teteres i els preciosos gots de vidre. La Blanca i jo empaperem tota la flori. Enganxem el cartell al vitrall de fora. POPURRI és real, i no queda molt més de mitja hora perquè tot comenci.

Arriba l’Oriol, l’artista convidat d’avui, compositor i cantant del grup Azul, i ens saludem. Porta una mena de maletí que sembla fet a mà on transporta els seus estris de treball. No sé dir què ni quants, però mola. Ens explica que quan li veuen amb això al tren, la gent baixa el cap, esperant que no toqui música al vagó. Potser hi ha qui baixa alguna estació abans per evitar-se la incomoditat. Però potser si Azul comencés a sonar, no baixarien abans, sinó que es passarien d’estació, volent i sense voler. Potser sí.

Quinze minuts abans de començar, els ploms salten i els bullidors no funcionen. En un esdeveniment on el té i les infusions són les begudes protagonistes, això és quelcom preocupant. Acabem endollant els bullidors a l’altura del terra. Bullidors a terra i jo esperant a la gatzoneta a què l’aigua arribi als cent graus. I l’aigua, com sempre que s’escalfa prou, arriba als cent graus. I la gent, per primer cop, comença a arribar a la flori. Comencem a repartir tiquets de berenar, i més tard algunes ens preguntaran si se’l poden quedar de record. Fins i tot hem de rescatar algun de la brossa, després de dir “ei, per què no te’l guardes?”, i llavors el destí d’aquest tiquet ja no és el contenidor sinó que és el suro de la paret de l’habitació de l’Ari, que ha vingut al primer POPURRI. I a mi em sembla bonic que POPURRI arribi a les habitacions de les altres.

Un cop tothom ha tastat la fruita, els dolços i el té, es comença a omplir la planta de dalt. I la planta de dalt s’omple tant que no hi cap ningú més, i llavors s’omplen les escales que pugen a la planta de dalt. Les escales i la planta de dalt omplertes, la primera fila de cadires la conformen tres nens que deuen tenir menys de cinc anys, i POPURRI ja existeix a la floristeria Laia Claramunt, i ja comencen a passar coses a la ciutat, a la nostra ciutat. A Sabadell.

L’Oriol projecta sobre una paret blanca la pantalla del seu ordinador i sona, per primer cop, “Psicodèlia Mediterrània”. I al llarg de la tarda ningú podrà deixar d’entonar “psicodèèèèliaa”, i sempre hi haurà algú altre que farà la segona veu “psicodèèèèliaa”. Quan la cançó acaba, l’Oriol ens explica el seu procés creatiu. I ens apropa a totes les parts que conformen la peça, una a una: la bateria, les guitarres, les veus. I la cançó diu que “El resultat de coses simples (...) una barreja inconfusible”, i jo penso que potser això és POPURRI. I l’Oriol ens diu que “la gent de vegades no se’n recorda de les coses complexes però sí de les simples. Allò simple és de vegades el que tendeix a l’atemporalitat”, i jo penso que tant de bo això sigui POPURRI.

Després que la cançó hagi passat per quiròfan i hagi sigut estripada, comença el petit concert d’Azul, on escoltem en directe i en petit comitè cançons com “Caus de nou” o “El meu poble”. Els caps es comencen a moure al ritme de la música i es pot sentir la màgia de les notes en aquest diminut espai. L’Oriol tanca amb “Psicodèlia Mediterrània”, i el públic fins i tot s’arrenca a cantar l’última tornada amb ell. Intimitat i familiaritat a POPURRI, on fins i tot el petit Tomàs participa en l’última tornada; fluixeta, ben fluixeta, tan suau que pràcticament ni es sent.

Un cop el concert conclou, passem a El Col·loqui. La gent fa dues hores que està a la sala de dalt, però a mi m’han dit que no se’ls hi ha fet pesat. I si se’ls hi ha fet pesat, ho sentim. Tot podrà canviar a partir d’ara, perquè aquest només és el primer, el primer POPURRI. La Irene i el Roger xerren amb l’Oriol, i el primer punt al mapa de POPURRI és el Torrent de Colobrers. La conversa gira entorn del projecte artístic de l’Oriol i de la cultura a Sabadell. Escoltem arguments com que, de vegades, és difícil entrar a la roda de concerts de l’escena musical a nivell local, ja que sembla monopolitzada pels mateixos grups de sempre. Si Azul toqués a la festa major, estic segur que passaríem de 30 persones fent les segones veus de “Psicodèlia Mediterrània” a 30.000 persones en un tres i no res. Però sembla que no tot és tan fàcil. I per l’Oriol, una forma d’ajudar als artistes petits és fer costat, tot i que no els coneguis. Anar al concert, tot i que no sàpigues si t'agradarà la música. Escoltar l’àlbum, tot i que no sigui del teu estil preferit. I això, al cap i a la fi, és contralgoritmia. I això és POPURRI. ¿Què passaria si, per un cop, prenem les nostres pròpies decisions i ens apartem d’allò que l’algoritme ens recomana? Doncs el que passaria, el que segur que passaria, és que tota Sabadell estaria cantant “psicodèèèèliaa” una nit de setembre.

El primer POPURRI s’està acabant, i jo tinc ganes de seure i de descansar. Però d’aquí poc descobriré que la gent no té ganes de seure. La gent té ganes de ballar. I qui fa que la gent balli? Els que els coneixem de ben a prop ho sabem, però potser no tothom ho sap encara. sangreXsangre, a.k.a. Los Gasol, a.k.a. Las Torres Gemelas, a.k.a. el Ramon i el Roger. Si la tarda ha començat amb guitarres i bateries pista a pista, la tarda acaba amb guitarres i bateries, però en un continu on els germans ens ajuden a perdre’ns en la història d’aquests sons, des de la revolució “post-punk” del segle passat fins avui. I ja no són només guitarres i bateries, ara també són sintetitzadors. I la gent no para de ballar, i entre cançó i cançó ens demanen té. I sento dir que “si us plau, necessito saber quina era aquesta cançó”. Algú més digitalitzat treu directament el “Shazam”.

I és que la figura del DJ no és només la de reproduir cançons. La figura del DJ, almenys la dels nostres dos DJ, va molt més enllà, i la sessió, abans de ser sessió, ha sigut un embrió de sessió. I aquest embrió s’ha anat alimentant de cançons, d’història, de música. I aquest embrió ha nascut, aquí i ara, i tots plegats l’estem coneixent. I quan escrigui aquesta crònica, aquest bebè-sessió també serà meu, i escoltaré “Elevation 001” de “The Hellp”, i sangreXsangre no es quedarà només en aquesta tarda, sinó que anirà molt més enllà.

I el primer POPURRI, acaba. I tot ha sortit prou bé, i tots estem contents, i tots recollim plegats. I després, sopem junts, i alguns surten de festa i alguns altres no. I això ha sigut POPURRI. I jo ja tinc ganes del següent i de tots els que vindran, i de veure com aquesta xarxa creix i de veure fins on arribem. Perquè això només ha sigut el primer, el primer POPURRI.